Seguro que si nos preguntamos por alguna historia que nos hable de la navidad a todos nos vienen a la mente El cuento de Navidad de Charles Dickens, relato versionado de múltiples maneras, hasta hay unos dibujos del pato Donalt en los que el Tío Gilito borda el papel del señor Scrooge.
Otras historias que nos vienen a la mente son el cuento de La cerillera, historia triste, triste; cómo nos hacían sufrir con la pobrecita niña.
Ahora os traigo dos historias más cercanas y con ciertos toques de humor.
Nit de pau i Bones
Festes. PERE CALDERS
Hem anat evolucionant,
això és innegable, i va arribar un moment en el qual, per muntar un pessebre,
calia demanar un permís del municipi. Jo vaig fer-ho de seguida, perquè
m’agrada complir, i a mitjan novembre ja
havia cursat la
sol·licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector. Era un jove
amable, molt ben educat.
—Vinc per la qüestió
del pessebre —em digué.
—Però si encara no l’he
començat! —vaig respondre-li jo.
I ell m’explicà que
precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps; perquè un cop armada
l’escenografia, les correccions imposades per la normativa legal suposaven més
molèsties.
—Si m’ho permet —afegí—
donaré una ullada. On pensa muntar-lo?
Vaig ensenyar-li el
pany de paret del menjador que serviria de fons. Després de demanar-me
autorització, va enretirar amb polidesa una butaca i una prestatgeria. Va
palpar el mur i el colpejà amb els artells. Tot seguit s’ajupí i va ressegir
amb la mà tot el sòcol, de punta a punta.
—Que no pensa
instal·lar-hi llums? —em preguntà.
—És clar que sí!
—Doncs en aquesta paret
no hi ha cap endoll...
—No. Els tinc a la
paret oposada.
—I com s’ho farà.
—Home! Tinc extensions
amb sortides múltiples.
L’inspector va fer un
gest de contrarietat. «Que no ha llegit l’opuscle que li va enviar
l’ajuntament?», volgué saber.
—Tot no, francament.
Sóc pessebrista vell i moltes coses ja me les sé. Pensi que l’any seixanta-vuit
vaig guanyar un tercer premi.
—Ha plogut molt des
d’aleshores, amic meu, i hem tingut doloroses experiències. Les extensions, en
aquest cas, són rigorosament prohibides. En dies de concentració familiar, amb
tràfec de personal, és molt fàcil trepitjar fils que van per terra. Les
conseqüències poden ésser greus. L’any passat vam tenir cinc incendis per
aquesta causa, sense comptar (i jo crec que cal comptar-les) dues
electrocucions fatals.
—I jo què vol que hi
faci?
—Té dues solucions. La
més fàcil és canviar de paret...
—No, miri. Passa una
cosa curiosa: en aquell pany de paret, la televisió funciona estupendament bé.
I en aquesta que destino al pessebre, és un desastre. Deu haver-hi
interferències (o què sé jo!), però la pantalla s’omple de ratlles i de
tremolors. Ja comprendrà que en unes diades com aquestes no ens podem pas
quedar sense televisor...
 |
| PERE CALDERS |
—Doncs haurà
d’encarregar una instal·lació adequada (llegeixi l’opuscle, per favor) i no
intenti fer-ho vostè, perquè a la llista que li hem donat hi figura el nom de
les úniques empreses autoritzades.
En casos així, la
primera reacció meva és d’enfadament, però el jove va frenar- me, amb unes
maneres impecables. «Jo no hi tinc cap culpa», digué. «Em limito a complir
ordres i, en el fons, el meu desig és evitar-li possibles complicacions».
—Dispensi’m. No el
volia molestar.
—Bé, no té importància.
I ara anem per un altre problema. És dels qui hi posa riu, vostè?
—Sempre! Em sembla un
element essencial...
—I d’on treu l’aigua?
—Del bany petit, la
peça que hi ha aquí al costat mateix. Connecto un tub de goma a l’aixeta del
lavabo.
—Ui, no! És una pena
que no hagi llegit les instruccions. Cal una conducció amb canonada del 8A
(segons les normes DIN), connectada amb la presa d’aigua general. On la té,
vostè?
—Al celobert.
—Doncs d’allí l’ha de
treure, si no vol tenir disgustos. I el desguàs s’ha de fer amb un acanalat
d’Hidroplast-Setanta.
—Que també hi ha hagut
desgràcies, amb l’aigua dels pessebres? —vaig preguntar-li, amb una mordacitat
mal continguda.
—Hi ha hagut
vessaments, mulladers i reclamacions irades dels veïns dels pisos de sota, amb
maldecaps jurídics que amarguen la convivència. La nostra feina és vetllar
perquè tothom estigui content. Ah! I una altra cosa: si utilitza molsa,
compri-la sintètica, perquè els ecologistes no ens deixen viure.
Em vaig quedar abatut,
m’havia fugit de cop i volta el vaporós estat d’esperit nadalenc.
—Ja hem acabat. Ho veu?
—em digué el jove cordialment—. Semblava qui sap què... Si em vol firmar aquest
volant (és una simple comprovació de la meva visita) no el molestaré més.
Quan ja el tenia al peu
de la porta, vaig preguntar-li:
—I si canvio d’idea i
no faig pessebre, no em passarà res?
—No. I ara! Però en
aquest cas valia més no haver cursat la sol· licitud, perquè hi ha més feina
per aturar els papers que no pas deixar-los que facin el seu curs.
Passat festes el vindrà
a veure un altre inspector. Va pagar els drets de permís?
—No. Em donaven quinze
dies de termini i m’he distret una mica. Pensava anar- hi demà de bon matí.
—Pagui, pagui. Li
cobraran un recàrrec pel retard, però no és res de l’altre món. En el mateix
departament, demani un imprès per a l’anul·lació del permís sol·licitat.
Ompli’l i presenti’l de seguida. Quan vingui l’altre inspector, ensenyi-li el
comprovant i llestos. A la curta o a la llarga, li tornaran els diners...
Em devia notar una cara
trista, perquè en anar-se’n em va estrènyer la mà efusivament i em digué:
—Animi’s, home,
animi’s! Si tot fos com això... Des del replà, va girar-se i afegí:
—Bon
Nadal i feliç Any Nou!
«Igualment», vaig
respondre-li amb una veu desmaiada.
CUENTO DE NAVIDAD José María Merino
En el cielo del amanecer brillaba con fuerza aquel
insólito lucero que la gente común contemplaba con asombro, pero el capitán
sabía que era uno de los satélites de comunicaciones que permitirían a su
ejército mantener la supremacía en aquella guerra interminable.
-Mi capitán –transmitió el cabo-. Aquí sólo hay
varios civiles refugiaos, unos pastores que han perdido el rebaño por el
impacto de un obús y una mujer a punto de dar a luz.
El capitán, desde la torreta del carro, observaba
el establo con los prismáticos.
-Registradlo todo con cuidado.
-Mi capitán –transmitió otra vez el cabo-, también
hay un perturbado, vestido con una túnica blanca, que dice que va a nacer un
salvador y otras cosas raras.
-A ese me lo traéis bien sujeto.
-Mi capitán –añadió el cabo, con la voz alterada-,
la mujer se ha puesto de parto.
-Bienvenido al infierno –murmuró el capitán, con
lástima.
A la luz del alba, aparecieron en la loma cercana
las figuras de tres camellos cargados de bultos y el capitán los observaba
acercarse, indeciso.
-Abrid fuego –ordenó al fin-. No quiero sorpresas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario